Discs

A Manacor EP (Bubota 2018)


«A Manacor» és el segon recull de cançons de Jorra i Gomorra. Fou enregistrat i mesclat durant el març de 2018 als Estudis Favela per Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida. La masterització la feu Rafa Rigo a Urban. En Jorra va fer les cançons, hi va tocar la guitarra i els teclats i va cantar; en Carloscar Gómez hi tocà la guitarra i feu els cors; en Biel Riera tocà el baix; en Daniel Gómez, la bateria; finalment, Michael Mesquida i Pep Toni Ferrer hi tocaren la percussió i hi afegiren algunes idees i arranjaments. El grafisme és de Tomeu Mulet. Gràcies a tothom qui l'ha fet possible (família, amics/gues i amats/des).

* * *

“Música sèria” fue uno de los debuts más sólidos y brillantes de 2017, y dejó a muchos con ganas de más. Un año después, Jorra i Gomorra publican lo que, dicen, podría ser la “cara C” de aquel disco, ya que son temas de la misma época y también se grabaron en los Estudis Favela, producidos por Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada, Lost Fills) y Michael Mesquida.

Seis canciones que sus seguidores ya conocían en maqueta y de sus vibrantes directos, y que ahora ven la luz como Dios manda, con el mejor título posible y una portada que deja sin palabras –más que Manacor, parece Hong Kong–. Entre ellas, dos de sus mejores composiciones, como la que da título al EP y “Un bon dia”. “A Manacor” es un precioso homenaje a su villa natal, una canción de amor y odio sincera y entrañable cuya música transmite alegría y optimismo. Como “Un bon dia”, que no solo parafrasea la conocida pieza de Los Planetas en el título, sino también en el tema: una descripción detallada de un día normal, con esas pequeñas cosas que lo hacen perfecto para quien la firma.

“Badam” y “He caigut begut” también exhiben la sensibilidad melódica y el músculo guitarrero (esos punteos tan característicos a dos voces) que han heredado a partes iguales del indie rock norteamericano de los noventa y de la new wave inglesa de los ochenta –de XTC y Joe Jackson, sobre todo–, y que los convierte en mucho más que un buen grupo de power pop al uso. Su lado más tierno aflora en “Obac” y “El dormir”, bonitas baladas que nunca caen en la sensiblería. 

Esteve Farrés (Rockdelux web, 26/10/2018)


Música sèria (Bubota / The Indian Runners 2017).

Aquest disc fou enregistrat i mesclat per Pep Toni Ferrer als Estudis Favela durant febrer i març de 2017. La masterització va anar a càrrec de Rafa Rigo a Urban. Daniel Héctor Gómez va tocar la bateria, instruments de percussió diversos i va fer cors, Carlos Òscar Gómez va tocar la guitarra i va cantar, i Jorra Santiago va fer les cançons, va tocar la guitarra, el baix, el vibràfon i va cantar. Kike Donat va tocar el Korg MS-20 a «Ets una festa». Miquel Serra, Pep Toni Ferrer, Camelia López i Roger Pistola feren cors a «Windom Earle». El disseny és de Tomeu Mulet. La pintura de la portada és «La Charmeuse de serpents» (1907) de Henri Rousseau. El disc no hauria estat possible sense l'amor i l'abnegació de les nostres famílies, amistats i parelles. Gràcies de cor a tothom qui hi ha col·laborat, i molt especialment a Pep Toni Ferrer i Joan Cabot de Bubota Discos i a Oriol Barba i Gerard Segura de The Indian Runners.

* * *

A Mallorca, Jorra Santiago és una celebritat underground, un guitarrista venerat, un músic respectat i un personatge estimat com pocs (hi ha xapes i adhesius amb la seva cara, i l’expressió «puto Jorra!» ja forma part del folklore local). I és que, malgrat la seva joventut, Josep Ramon Santiago Peset acumula un currículum demencial, en el qual destaca la seva participació en alguns dels projectes musicals més importants sorgits de Manacor (ell va néixer allà, com cert tennista i tal) i voltants: Miquel Serra, Roig!, Saïm, Manfel, Pujà Fasuà, etc., etc., etc., … i Lost Fills.

Seguint els seus passos podries explicar un terç de la història recent del rock mallorquí, però sobretot hi ha el fet que sempre ha estat un músic que ha aportat una personalitat molt definida a cadascun d’aquests grups i una forma de tocar que cristal·litza a la fi en un projecte a la seva alçada.

Jorra i Gomorra és la seva aventura més personal, el seu cop sobre la taula; i Música sèria la seva jugada mestra, el corol·lari de tres anys gravant cançons i publicant-les en casset.

Iconoclasta com pocs, resulta impossible no caure rendit al seu sentit de l’humor i a la seva innata elegància per digerir tots els tics del pop per regurgitar-los amb mestria. És que algú podria haver compost una cançó més bella per a l’amant del Rei (el veritable, no el que tenim ara)? Se vos acut millor himne a la mandra total que «Deixa-ho»? I què em deis del hit totalitari «Windom Earle» ( «tot anirà bé si no oposau cap resistència»… Ho podria haver escrit Kim Jong-un!) o el colorisme indestructible d’aquest cant a l’amnèsia alcohòlica titulat «On he deixat les claus?»?

Ja et dic que escoltant “Música sèria" t’assalten diverses certeses, col·lega: la primera, que Jorra Santiago és un dels músics i compositors amb més talent que hagin sortit de l’illa en els últims deu anys (i només en té 26, ¡puto Jorra!); la segona, que has d’aconseguir una d’aquestes xapes amb la seva careta de querubí amb galtes de cabell d’àngel; la tercera és que, com ell canta, més val no oposar cap resistència i, per contra, viatjar agafadets de la seva mà pel camí de rajoles grogues que ens durà al valhalla del pop, on tota melodia és perfecta i cada un tenim el nostre propi poni. Anem: dóna-li al play, submergeix-te en Jorra, ensuma el seu aroma, acarona’l… Oi que és suau? Rendeix-te al seu sabor. Entrega-li la teva ànima. Colca el teu poni.